Un gos pot estar coix, ronc, cec, famolenc, descaderado, sord, enlluernat, trencat, pot treure la llengua perquè està cansat i inventar una altra per llepar-se: pot ser un hotel ple de paràsits, pot plorar, udolar, desconsolarse, saber animal i domèstic, pot no tenir déu al seu canina imatge i semblança, ni verge maria, ni saber l'hora, ni saber l'any, ni saber si el fred està fora o en els seus ossos, ni saber si allò que el va xutar és el diable ; pot entendre catorze paraules d'home, i entendre que un any per a ell són set anys i que la mort arriba així més aviat, un gos pot estar malament, horriblement malament, a punt de morir-se, però igual-si ho flames amb ganes- agafa i ve i et arma festa i et mou la cua i se't queda al costat, pels dubtes que vós estiguis més trist.
En complir els vuit anys, mare i pare em van portar a Brisbane, a Queensland, per matar-me. El viatge va durar tota una nit i part del dia. El pare va fer un descans a Gold Coast, crec, o a Byron Bay, per esmorzar. Van baixar ells, a mi em van deixar al cotxe. Arribem a Brisbane a mig matí, però no entrem a la ciutat. El pare va prendre un desviament, un carrer de terra rogenca propera al oleoducte de Moonie. A la mare se li va escapar un sanglot quan el cotxe es va aturar, i el pare la va mirar brutalment. "No vull un melodrama", li va dir. Jo no coneixia aquesta paraula, però vaig intuir que significava "bany de sang", com si en aquesta frase li digués que, en comptes de acuchillarme, el millor seria asfixiar amb una manta. Encara em recorre un tremolor a tot el cos quan escolto per la ràdio, o per la televisió, la paraula melodrama.
